La primera pedra

Quins animals representen els quatre evangelistes? Qui eren els sodomites? Perquè tenia Job tanta paciència?

Preguntes sense massa dificultat per a qualsevol que tingui més de 50 anys o hagi anat a catequesi. El cert però, és que cada vegada més es perd la cultura religiosa. La que- ens agradi o no- forma part del nostre pòsit cultural.

Més enllà de les respostes de Trivial, vivim en una societat marcada per la cultura cristiana i això implica que sense uns coneixements mínims es fa difícil entendre Bach en tota la seva complexitat o captar en profunditat l’essència de l’art romànic.

Avui, molts professors mostren la seva inquietud per la manca de coneixements de religió que hi ha entre els joves, deguda -només en part- al corrent laic que ha restat fidels a les matèries que tracten els orígens del cristianisme.

Perquè una cosa és el laïcisme i una altra de molt diferent la ignorància sobre aspectes de cultura general imprescindibles per comprendre molts perquès de la nostra societat.
Aquesta falta de base afecta les possibilitats d'aprendre algunes èpoques i obres, perquè és necessari conèixer la història religiosa com qualsevol altre fet cultural.

Per què molts pares que són ateus o agnòstics no expliquen als seus fills els trets del cristianisme, simplement des del punt de vista històric i tradicional?

Està molt bé treure la doctrina de la vida diària, però en l’intent de respectar totes les creences no hauríem d’oblidar allò que d’una manera o una altra ens ha fet ser com som.
Perquè Pinotxo, no va ser el primer en viatjar dins la panxa d’una balena.

3 de maig

D'acord amb la iniciativa de l'assemblea General de les Nacions Unides, ahir era el "Dia Mundial de la Llibertat de Premsa.

En l’Europa pre-industrial, la reivindicació de la llibertat d'impressió ha estat una veritable punta de llança de la lluita per les llibertats democràtiques.

Encara avui, quan amb prou feines un cinquanta per cent dels estats poden ser considerats prou democràtics, un dels indicadors més fiables de la seva qualitat és el reconeixement efectiu o no de la llibertat d'expressió.

Som al mig d'una transició social de dimensió històrica, certament. Un veritable canvi d'època en el qual economia, política i cultura estan experimentant transformacions d'una gran radicalitat. Però no ens enganyem, res ens garanteix que aquests canvis condueixin, necessàriament, a un horitzó més lliure i més just.

El que si sabem, és que l'accés democràtic a la informació i el coneixement, així com les garanties de llibertat d'expressió i pluralisme comunicatiu són encara fites a consolidar.

Fites pendents en un país on tenim la gran sort de tenir aquest i altres drets reconeguts per la constitució, però que ara per ara es poden veure vulnerats amb impunitat a manca d’una legislació que els reguli.

La llibertat de premsa n’és un cas, però encara en tenim uns quants més. És com si ens donessin la sopa però ens treguessin la cullera.

Afortunadament, hi ha un munt de dones i homes que estan cansats de sentir-se dir allò de: “Andorra és així”, persones que tot això ja no s’ho creuen i que saben que el país serà el que tots, entre tots farem que sigui.

L'endemà

Dia de ressaca. De recomptes. De valoracions.

Enrere queda la campanya electoral. Els anuncis a tot color, les impugnacions, els trípodes i estirabots mal posats, les declaracions creuades, els programes, el porta a porta tradicional, les reunions de poble, les arrossades, berenars, xocolatades i els blocs dels candidats.

Arriba l’hora de treballar. De veritat. Perquè al marge de qui hagi aconseguit la confiança de l’elector, tots plegats, els més guanyadors i els altres vencedors- ja se sap que ningú no perd mai en política-, s’hi hauran de posar de valent si realment volen posar el país en solfa.

Un país que ho té tot per a ser un lloc ideal on viure. Malgrat les destrosses dels darrers anys. Destrosses polítiques, socials i especulatives.

Encara hi som a temps. De fer-nos mirar amb respecte a l’exterior, de permetre viure amb dignitat a tots els ciutadans i ciutadanes d’Andorra, al marge del seu cognom, de la seva edat, del seu gènere.

De donar oportunitats reals als joves, de créixer des de la seguretat de qui volem ser i a on volem anar.

Comença a ser hora de deixar les paraules de banda- ja n’hem tingut prou durant els darrers dies- i començar a mirar endavant per tenir fets concrets sobre la taula.

Una natura preservada, una ciutat feta a la mida de la gent, i no pensant en la foto d’un turista cada cop més esquiu.

A partir d’avui. Tots en som responsables. Els que han tingut més vots, i els que no n’han tingut tants. Els que han pogut votar i els que no.

Qui governarà els propers quatre anys, per favor, que no deixi d’escoltar, de mirar el carrer.

El meu regne per un trípode

Foto: ANA.ad

Recordo, ara fa uns anys, quan encara treballava a Andorra Televisió. Viviem una nova campanya electoral. S'havien format equips de dos- un redactor i un càmera- que teníem assignada una parròquia i tot el que passés en ella. Una feina que durava quinze dies, que ens obligava a multiplicar les hores de feina i que al final ens repercutia en 10 mil pessetes- que era la tarifa per a gairebé tot de l'època-.

Era de nit, un dimarts. Hi havia reunió de poble a la sala la Valireta d'Encamp- que era la parròquia que m'havia tocat a mi-. Feia el seu míting el candidat Jordi Mas.

La sala era plena. L'acte feia uns minuts que havia començat i ens vam instal·lar discretament al fons de la sala per agafar imatges i prendre notes.

El candidat ens havia vist entrar, i sense venir a tomb va començar a despotricar de la Teleforné, de la televisió que "no era la seva" i dels venuts dels seus treballadors. La sala va aplaudir entusiàsticament les paraules del candidat i va començar a corejar: "Fora, fora!.

Nosaltres vam continuar fent la nostra feina. Vés quin remei!

A la sortida vaig parlar amb Jordi Mas i li vaig comentar que si no estava content amb ATV que li havia de dir al Sr. Forné, o al Sr. Castellet però no a nosaltres, que simplement feiem la nostra feina.

El sr. Mas, molt amablement es va disculpar. Tot i així, la mala estona no ens la va treure ningú.

Els fets es repeteixen. Canvien les cares, però el rerefons és el mateix.

La manipulació informativa dels continguts de la televisió pública són un fet, però els culpables no són els treballadors, que - em consta- intenten des de fa temps fer la seva feina tant bé com poden, magrat sovint la inexperiència i la joventut de la majoria dels periodistes que hi treballen.

Entenc el descontent dels partits de l'oposició, però la solució està en parlar amb els polítics que la controlen, collar als directius que la maregen, però no perdre els nervis amb els subordinats, i en qualsevol cas, no de males maneres.

La campanya electoral és llarga i intensa. Fa dies que els candidats i els seus equips pleguen tard, s'hi juguen molt i ho saben i és fàcil caure en el parany de creure aquells que volen fer veure conxorxes sota les pedres.

M'hagués agradat signar el comunicat fet públic dilluns pels companys de la resta de mitjans, però no el vaig rebre.

Fa un mes i mig que estic de baixa i l'actualitat m'arriba una mica a rebuf.

El reprodueixo tot seguit.

....

Comunicat dels professionals dels mitjans de comunicació d'Andorra

Tenint en compte l'inici imminent del proper període electoral, els professionals dels mitjans de comunicació que sotasignen aquest document consideren:

1. Que no s'ha de sotmetre a cap tipus de pressió els professionals que, lliurement, estan exercint la seva feina sense cap interès particular

2. Que s'ha de respectar la tasca dels professionals, tant dels redactors com dels tècnics, independentment del mitjà pel qual treballin

3. Que es rebutjarà qualsevol tipus de desconsideració cap als professionals del país.

Per tots aquests motius, i per tal que els mitjans de comunicació puguin exercir la seva feina de manera correcta, es demana que durant el proper període electoral es respectin aquests principis acordats pels sotasignats.

Demà a règim

Els sociòlegs Naomi Wolf i Pierre Bourdieu coincideixen a afirmar, que l’obsessió que tenim de ser cada dia més joves, més altes i més primes, és una conducta que anul·la la capacitat de les dones occidentals de competir pel poder, tot i que l’accés a l’educació i a les oportunitats semblaria ser que és el mateix per a tots i totes.

Tal i com explica Fatema Mernissi en el llibre “L’harem occidental”, la fixació cultural per la talla 38, no és una obsessió per la bellesa femenina, sinó que és una trampa per garantir la submissió del segon sexe, que deia la de Beauvoir.

L’explicació és molt simple: Passar gana és el sedant més potent; les persones discretament boges són dòcils. I és que aquesta obsessió que tenim la majoria de dones de treure’ns de sobre els tres quilos que sempre creiem que ens sobren - reals, o no- ens porta a la destrucció de l’autoestima i del sentit de la pròpia capacitat.

Com hem de pensar en conquerir el món si ens passem el dia pensant en menjar?

En resum, que estar molt temps a règim, ens converteix en persones passives, ansioses i emotives. De la mateixa manera, que el fet que constantment el nostre entorn ens bombardegi amb recordatoris que ens obliguen a prendre consciència que el temps passa, que els quilos pesen i que una imatge val més que mil paraules ens redueix a objectes d’exhibició.

I després ens compadim de les dones que viuen en harems, quan sota el seu vel, gaudeixen de la seva carn amb llibertat! La seva presó, a diferència de la nostra, almenys és visible.

Per cert, no sé si t’ho havia dit però demà començo el règim.

Veritats Incommovibles

Llegeixo aquests dies els titulars dels diaris. I gairebé tots aquells que no parlen de campanya electoral, ens parlen de diners. De com cauen els ingressos comunals per un esquifit ITP, de com els bancs deixen de guanyar tants diners- ja se sap que la banca al final sempre guanya- , que l’IMI no és el que era, de com els turistes no vénen i de com els que vénen no gasten.

I entre les amenaces de quedar-nos orfes de copríncep- jo que sempre havia pensat que si això mai passava seria per principis morals i no per diners- s’escolen els dies de precampanya electoral.

Una “pre” que no es creu ningú. Els carrers van plens de cartells, els diaris curulls de publicitat, les notícies farcides d’actes de campanya, una comtesa legal, això sí, que fins que el dia que toqui no ens demanaran –si-us-plau- el vot.

Declaracions creuades enmig d’un camp de batalla econòmic que després de la guerra només oferirà que cadàvers de difícil recomposició.

Llegia l’altre dia Quim Roig- que sense pensar- suposo- en Andorra- deia: “Sembla que el principi de la política és no tenir principis —i en alguns casos, ni vergonya. Bartomeu Fiol —torno, torno, torno i torno al seu dietari Entre Cavorques i Albió— diu que una ideologia és aquell tipus de pensament o teoria que pretén vendre seguretats incommovibles a molt baix preu.”

Un post molt interessant que podeu llegir a www.lefectejauss.blogspot.com i que ens fa pensar en com d’incommovibles poden arribar a voler ser les veritats electorals.

Promeses que fan de mal creure quan tot sembla indicar que t’han venut un bitllet pel Titànic.

Paritat

Faig una ullada a les llistes, ara que ja les tenim sobre la taula.

Intento posar-me les ulleres lila de la Carlota i fer una primera lectura en clau de dona.

Lectura decebedora a grans trets.

Exceptuant els Verds i la territorial dels Independents d'Ordino- si els considerem com a independents-, per a la resta de partits que concorren als comicis ha estat més fàcil posar vells rivals a les seves files que equilibrar-les amb faldilles.

Si sumem les dues premisses que es tenen en compte a l'hora de valorar la paritat de gènere d'una llista- és a dir, el nombre i la ubicació de les dones que hi concorren- podem fer un trist rànquing que encapçala- de llarg- el partit dels Verds- que són els únics que superen el 50%, seguit de lluny per la Coalició Reformadora i l'Alternativa- que no arriben al 30%-, i a més distància l'ApC i l'UNP, aquests darrers amb una o cap dona amb possibilitats reals de ser escollida.

La majoria de persones- que d'una manera o una altra- es dediquen a això de la política et diuen com és de difícil que les dones es vulguin implicar en la cosa pública.

També n'hi ha que són contraris a una paritat obligada, o qui fins i tot només valora la presència de dones entre les seves files en tant que embellidors de la fotografia. Encara que no ho diguin, faltaria mes!

Tantes opinions com partits. O més, fins i tot.

Darrere però, alguns falsos prejudicis encara força estesos.

Si el Consell General és la representació de la societat- ja sé, ja sé...de la que té dret a vot- perquè les dones, que som més del 50% no estem representades en més d'un 20%?

Perquè si els polítics aconsegueixen tenir totes- o gairebé- les parròquies contentes no dediquen els mateixos esforços a buscar un equilibri -també de gènere- més enllà del territorial?

La paritat hauria de venir marcada per llei. Perquè només forçant el canvi d'actitud es canvia la forma de pensament, i de retruc, d'actuació. Cal fer un primer pas - encara que sigui a contracor-per aconseguir canvis reals.

Les dones podem oferir punts de vista diferents i complementaris. Estem en un moment prou complicat com per permetre'ns el luxe d'obviar la meitat d'una mirada global sobre el que passa i les seves possibles solucions.

No em valen les excuses que ens parlen de dones que se'ls hi ha proposat entrar a les llistes i no hi han volgut anar. Calen facilitats i canvis d'estructura de pensament social que permetin que les dones surtin de casa per fer política sense haver de renunciar a la vida familiar ni hipotecar la feina, ni la vida de parella.

Potser el problema de fons continuem sent nosaltres.

Si posar més o menys dones en una llista fes moure gaires vots en un sentit o un altre, molts ja s'haurien posat les piles.

Més grans

Cada cop som més grans.

Això diuen les dades d’estadística que reflecteixen, entre altres coses, que avui els majors de 65 anys que viuen a Andorra són tres vegades més nombrosos que fa 25 anys.

Dades a les quals podem donar diverses lectures, com el fet que aquest augment reverteixi també en un descens del nombre de joves al país.

Però més enllà de la curiositat estadística, la dada ens fa pensar en què cada cop som menys a pagar la CASS i més a cobrar-la.

Dades que ens han de fer veure que fer-nos grans no ha de voler dir perdre qualitat de vida.

I enmig de les dues premisses, una difícil equació que no sempre ens dóna números sencers.

Com trobar l’equilibri entre totes dues qüestions?

Després de tota una vida de feina, tots i totes hauríem de tenir garantida una qualitat de vida que ens permetés viure amb comoditat, gaudint d’un viatget de tant en tant, del conreu d’un hort o d’una partida de cartes o vídeo joc sense haver-nos d’amoïnar per si podem pagar o no el pis on vivim.

Al mateix temps, la gent que treballa, hauria de cotitzar amb la tranquil·litat, que amb els anys, tots amb una mica de sort hi arribarem.

I ara tot plegat em fa pensar que en aquesta equació, potser hi manca un tercer factor inhibit fins ara que també hauria de dir alguna cosa en aquest sentit.

Tranquil, no mossega

Durant l’any 2008 el servei d’inspecció de Política Lingüística només va imposar una multa per no utilitzar el cátala.

Llegint i rellegint el titular, ja fa uns quants dies que no puc deixar de demanar-me qui ha estat el tonto a qui li ha caigut la multa.

Perquè mira que és difícil que et toqui a tu. Amb la de faltes i vulneracions repetitives i fins i tot ofensives de la llengua nacional, costa d’entendre que només s’hagi imposat una multa en tot l’any 2008.

És clar que potser l’altra explicació possible és que era una falta d’ortografia d’aquelles tant i tant grosses que calia destacar-la de la resta que podem trobar per activa i per passiva en els rètols, anuncis, menús i tants altres indrets estratègicament visibles del país sense gaire esforç.

Davant aquest panorama, la curiositat pot més que jo i em demano quina horrible falta de sintaxi o ortografia ha provocat la reacció furibunda del servei.

Rebaixes amb v baixa? No seria la primera vegada. Rètols en castellà? Jo n’estic cansada de veure...no no no, ha de ser alguna cosa de més contundent, segur, sobretot si tenim en compte que ha estat l’única que ha rebut una sanció del ministeri.

I em quedo amb el dubte, tot i que encara se m’acut una altra explicació a aquesta dada estranya i inversemblant:

Manca de gent per fer el seguiment i el control, manca d’interés per corregir els problemes i manca d’efectivitat i voluntat per fer complir la llei.

Aquesta explicació és més plausible, segur, però, també menys entretinguda.